A tres mesos de la celebració del referèndum del 1-O, tinc dos convenciments molt clars: el primer, que el referèndum es farà; el segon, i més important, que el referèndum el guanyarem.
Direu, potser, que m’he tornat boig... i qui sap si no teniu raó! Certament, els fets es precipiten, com ha de ser, i ningú no vol descobrir les cartes del tot, com ha de ser. No es tracta ara de donar avantatge a l’adversari polític, i ja es veurà, al capdavall, qui guanya la partida.
El meu convenciment ja us l’he dit: guanyarà el sí i hi haurà una notable participació ciutadana. I per què tinc aquest convenciment? Senzillament perquè l’estratègia i la tàctica de l’Estat (govern, oposició, mitjans de comunicació, entorns afins...) és el tot equivocada.
L’Estat continua instal·lat en el No pel No; això és inconstitucional, això va contra la llei, aquí no es pot votar, és un cop a la legalitat. Ha estat una posició inamovible des que es va plantejar per primera vegada el dret a decidir l’any 2010, com a conseqüència d’una sentència constitucional que retallava l’estatut fins a límits del tot intolerables.
I la conseqüència d’aquesta posició inamovible és, també, inamovible: res de diàleg, joc brut, maniobres de bloqueig, boicot nacional i internacional, públic i privat, retallada de la inversió pública a Catalunya, argúcies legals i il·legals per bloquejar lleis i decrets del Parlament i del Govern...
El No a tot ja és, de per sí, un mal negoci. La ciutadania d’aquest segle XXI ha madurat molt i ja no té por a les amenaces, les extorsions o el xantatge. Hi ha arrelat el convenciment que votar, i decidir el futur, és l’acte més primigeni i més essencial, més sagrat de la democràcia. I ara per ara, no hi ha cap altre sistema al món que permeti un grau tan elevat de comunió entre governants i governats. Potser algun dia n’hi haurà algun, però ara per ara no s’ha inventat o, si més no, no s’ha provat amb èxit, tot i que molts participem de la idea que caldria avançar en aquest sentit.
Enfront del no, hi ha la posició catalana, diàfana, senzilla, universal: volem decidir el nostre futur com a poble a través del vot, i acceptarem el resultat, sigui vers o advers. Catalunya no demana la independència, no us equivoqueu. Catalunya demana que els seus ciutadans s’expressin sobre el que volen ser demà. I això, de per sí, ja genera complicitats aquí i més enllà del nostre país, encara que, per cortesia diplomàtica, s’hagi de dissimular i mantenir les formes.
Ja ho deia el president Puigdemont ahir en la presentació de la Llei del Referèndum: Catalunya garanteix que, fins i tot els qui no volen la independència, puguin participar de la decisió. Madrid, en canvi, prohibeix votar, en un acte de suprema supèrbia antidemocràtica.
Aquest és el gran error de l’Estat; i fa anys que es manté en l’error que els portarà a la derrota per dues raons: la primera, perquè ningú no vol, avui per avui, que decideixin per ell o que li marquin el camí que ha de seguir sense opció a triar. Aquells temps de dirigisme, d’instrucció sense raons, del “mando y que se haga pronto”, han passat a millor vida, per sort. Els ciutadans aniran a votar, fins i tot aquells qui no hi anirien, i no tinc clar que votin que no. La segona, perquè davant de les dues opcions, la del no no dóna arguments, no planteja cap model nou, no il·lusiona; ans al contrari, és un simple seguim igual, com sempre. Les coses canvien a tot el món, el món canvia en el seu conjunt, i l’Estat continua entestat en seguir igual, només perquè la Constitució ho diu. La del sí, en canvi, planteja un nou horitzó, difícil, incert, complex... molt cert, però nou, i en això rau la seva força.
Espanya s’equivoca perquè no ha concebut en tot el procés que Catalunya li plantejava un repte de país, compartit per una àmplia majoria i molt diversa de ciutadans que s’han sentit identificats amb la crida i amb el projecte.
I Espanya no ha sabut respondre amb l´única arma que tenia per neutralitzar aquest repte: el diàleg, les propostes, la negociació, la inversió, desfer els greuges, recuperar el consens, neutralitzar la queixa i el malestar.
Senzillament, Espanya no ens estima, perquè Espanya encara ens vol súbdits callats, com sempre, des del 1714.
